Quan llegeixo articles de premsa a internet sovint vaig de pressa i no els acabo d’entendre bé, i arribo a la conclusió que probablement és culpa meva per parar-hi tan poca atenció. Però en llegir l’article Gregorio Morán: “La capacitat del poder per censurar no havia estat mai tan òbvia com ara” (eldiario.es, 22 d’octubre de 2014) vaig dubtar de si la responsabilitat no seria compartida amb l’autor i vaig decidir tirar enrere i tornar-me a llegir l’article, aquest cop amb més calma…

Gregorio Morán ha escrit un llibre que repassa la transició espanyola des de 1962 a 1996″, però l’editorial volia suprimir-ne “onze planes en les quals parlava de la Real Academia Española de la Lengua, la RAE, i on era especialment crític amb Víctor García de la Concha, que en va ser director entre els anys 1998 i 2010”. Vaja, que el llibre abasta en realitat de 1962 a 2010.

“No hi ha llibre de Morán que se li creui en el camí”. Què?

“…tenen avui més força que mai per control·lar allò que es publica”. Com les eles encerclen i controlen el pobre punt geminat…

“En un dels dos articles ‘aixecats’ parlava de la col·lecció de vehicles…”. Com?

“La censura ha acompanyat l’escriptor asturià al llarg de la seva trajectòria”. Però “es considera afortunat perquè en els 26 anys de relació amb La Vanguardia només ha patit la censura de dos dels articles que hi publica”. Però “el Comitè Professional del diari ha demanat que es censurin els meus articles”. És a dir que la censura sempre l’ha acompanyat, però a La Vanguardia gairebé no ha patit mai censura, però això era abans, perquè (¿des de quan?) el Comitè Professional del diari ha demanat (¿a qui?) que li censurin els articles (¿tots? ¿per sistema? ¿i li han fet cas?)…

Potser és un peix que es mossega la cua. Com que llegim per sobre ells escriuen per sobre…