Per què escriure en comitè és una mala idea

L’altre dia vaig veure Guerra Mundial Z. És una pel·lícula entretinguda, potser superior a la mitjana de les que ens arriben de Hollywood. Ofereix una perspectiva nova sobre el fenomen zombi: per exemple, els morts vivents no caminen a poc a poc, com passava sobretot a les primeres pel·lícules del gènere, sinó que corren com gaseles. I juntament amb les escenes d’acció, descriu certes situacions que tenen una dimensió política.

Però no és una gran obra. Apunta idees, però les resol de manera expeditiva, sense aprofundir-hi. Té acció, però menys que altres films de zombis; té sang i fetge, però no en grans dosis; té drama, tragèdia, però només una mica; fa una reflexió sobre cap on es dirigeix la humanitat… no, espera, només descriu un possible futur apocalíptic, però no se’n pot fer cap lectura metafòrica. Al final, resulta que sí, que l’única gràcia que té és que els zombis corren molt.

El cinema nord-americà ens dóna de tant en tant alguna bona sorpresa, però ja no és aquella fàbrica de somnis que va ser en la seva època daurada (nota al marge: per a vosaltres, ¿quina va ser la seva època daurada? ¿entre quins anys la situeu?). En un altre temps, els creadors més comercials eren també els més grans: John Ford, Howard Hawks, Billy Wilder, Alfred Hitchcock… Ara, dels grans estudis quasi mai en surt res de bo, l’únic que val la pena es fa en els marges de la indústria.

¿Per què passa, això? Jo penso que és degut a la ineficiència fruit de la dimensió. Avui dia els estudis inverteixen tants diners en una pel·lícula, s’hi juguen tant, que han d’anar sobre segur. I anar sobre segur vol dir eliminar qualsevol idea que s’escapi mínimament de la norma, qualsevol fórmula narrativa que no hagi estat àmpliament contrastada. Anar sobre segur vol dir fer remakes de films que van funcionar en el seu moment, fer adaptacions d’històries d’èxit procedents de la literatura, el còmic o la televisió, fer seqüeles…

I en l’apartat de l’escriptura implica quasi sempre fer guions en comitè, el que pensem que és un error gravíssim i el motiu principal que fa que Guerra Mundial Z no sigui una gran pel·lícula.

Mireu: la història es basa en la novel·la del mateix nom de Max Brooks. Brad Pitt, productor de la pel·lícula a més de protagonista principal, va encarregar el guió a J. Michael Straczynski. El novel·lista va llegir el guió i li va encantar. També li va dedicar grans elogis Ain’t It Cool News, un blog que va tenir-hi accés. El director escollit, però, no el veia amb tan bons ulls i va demanar-ne una reescriptura. Aquesta es va encarregar a Matthew Michael Carnahan. Un cop la pel·lícula estava en plena producció es va demanar a Damon Lindelof que en reescrivís el tercer acte. Lindelof, però, estava embrancant en altres projectes i va passar la feina al seu soci Drew Goddard. El canvi d’argument va fer que una sèrie d’escenes ja rodades no s’acabessin utilitzant.

El guió va passar per quatre mans. Amb quin resultat: que va quedar una història que no és ni carn ni peix, que és de color de gos com fuig. Cada història té una direcció que només el seu propi autor, i encara. No sé si el primer guió era tan bo com diuen, jo no l’he llegit, però si qui posa els diners no n’està convençut, el millor que pot fer és donar la novel·la a un altre guionista i que parteixi d’allà, no que tracti de reconduir, de doblegar, un producte que no els sembla satisfactori.

Us recomanem que feu aquest exercici: agafeu cinc obres mestres del Hollywood clàssic i mireu (a Internet Movie Data Base, per exemple) quants guionistes tenen. I agafeu cinc films nord-americans recents que no us hagin convençut i mireu també qui surt acreditat com a escriptor. Nosaltres ho hem fet i la conclusió es clara: un metge cura, dos espatllen i tres maten. O, com diuen els anglosaxons, too many cooks spoil the broth.