mas_salles
Com he explicat en un post recent, rentrée productiva, l’Ajuntament de Matadepera ha publicat amb motiu del mil·lenari del poble un llibre que ofereix diferents visions sobre el patromoni natural i arquitectònic de la vila. Tots els racons escollits han estat pintats per Robert Cabeza amb aquarel·les o llapis, i estan acompanyats per textos de diferents autors. Matadepera, veus i mirades és un llibre de sobretaula editat per Lunwerg i que compta amb pròlegs de Vicenç Villatoro i de Jaume Cabré.

A continuació reproduïm el text amb el qual hi he participat.

Mas Sallés

A Matadepera es coneixen prop de vuitanta masos entre els que es mantenen drets, els que es troben en ruïnes i els desapareguts. De molts se’n conserven documents (actes de compra-venda, de permuta…) que en permeten deduir una llarga antiguitat. En el cas del Mas Sallés, hi ha constància d’una concessió feta pel monestir de Sant Llorenç del Munt a Ramon Cellers el 1226. És a dir que l’abat concedeix a aquest pagès i a la seva família el dret a instal·lar-se a un mas que a partir d’aquell moment durà el seu nom (Cellers, Sellers, Cellés… la grafia varia i la que ha quedat, correcta o no, és Sallés) i a treballar els seus camps.

En aquella època els masovers pagaven censos i delmes, que venen a ser impostos com els d’ara, però en forma d’un percentatge de les collites, d’un cert nombre d’animals o de treball. En el cas de Matadepera, qui ho recaptava era l’abat, que dominava tot el rodal. En un moment determinat, però, la propietat canvia de mans i passa a diferents senyors feudals. Els Barata són un família de Nàpols que arriba a Matadepera el 1330. Desconec si el Mas Sallés passa a formar part del seu patrimoni de manera immediata; el que és segur és que quan el meu avi compra la casa el 1968, ho fa a Antoni Barata Gual, que és, de fet, el propietari de tots els terrenys que a partir de llavors esdevindran la urbanització de les Pedritxes.

Un any abans s’havia publicat El Noi de Mas Sallés, un llibre on Vicenç Serrano recull anècdotes i reflexions sobre com es vivia a la casa al primer terç del segle XX. Després de la Primera Guerra Mundial els metges recomanen passar les convalescències al camp i són molts els vallesans i barcelonins que passen estius a la casa, gaudint de la pau i bon clima que s’hi respira, o que hi van a la tardor a caçar o a buscar bolets. Fins i tot els Amics de les Arts de Terrassa hi van a pintar durant una temporada. L’autor conta que en un moment o altre s’hostatgen a la masia Antoni Marsà, fiscal general de l’Estat a la II República, Josep-Climent Gràcia, futbolista del Barça, i Elsy Longoni, ballarina i gimnasta d’origen suís. Serrano ens parla de balls d’envelat a l’era i d’excursions nocturnes a la Mola, i fa un sentit retrat dels masovers, l’Antonieta i, sobretot, el Noi, de qui elogia el coneixement de la natura i el caràcter extravertit i franc, i a qui mostra quasi sempre feliç, només pertorbat per les pedregades que li fan malbé la vinya.

Aquest món ja no existeix, però al menys queden els llibres, el parc natural i molts dels masos, que ens en el recorden.

Llorenç Roviras