book_loversUna utopia de vint-i-quatre hores

No m’agraden els dies oficials de les coses. Quan alguna cosa té un dia oficial normalment és perquè està molt fotuda, perquè ningú no li presta la més mínima atenció. Hi ha el dia mundial de l’esclerosi múltiple, però no el dia internacional de les companyies subministradores d’energia. Tampoc no m’agraden les coses institucionalitzades, que cal fer perquè toca. Ni defenso amb tot el cor la lectura com a forma d’accés a la cultura (hi ha lectures intoxicants, que poden fer molt mal). Ni sóc un defensor aferrissat del llibre de paper davant del digital (el de paper m’agrada més, però que cadascú llegeixi com vulgui).

Però m’agrada Sant Jordi. Hom pot sentir una certa pressió social per comprar llibres i roses, i no hi ha dubte que és un negoci, i que no es pot caminar pel carrer de la quantitat de gent que hi ha. Però tot i que fa 45 anys que visc la festa, mai no deixa de meravellar-me. Em meravella veure gent fent cua —¡què dic fent cua, barallant-se!— per comprar llibres. Em meravella veure quantitats ingents de persones amb un llibre o una rosa sota el braç. M’imagino els estrangers que ens visiten aquests dies posant uns ulls com taronges en veure el panorama. Aquests visitants es deuen imaginar que som una mena d’Atlàntida, un poble culte, amant, civilitzadíssim, una raça que ha viscut aïllada, aliena al curs de la història, i que tot just s’acaba de descobrir.

No ho som, és clar, o al menys no tant com la imatge pot fer pensar. Els catalans tenim coses bones i dolentes, com tothom. Però aquesta és de les bones. Sant Jordi és una utopia realitzada. Ho és un cop l’any, però millor això que res. ¿No us passa que el Nadal sentiu una vibració diferent en l’aire, una calidesa suau que mana dels cors de la gent? A mi sí, i em passa el mateix cada 23 d’abril. Potser és el sol de primavera, potser és la olor de tinta encara fresca, potser són les mirades de concentració (¿quin llibre li compro? no recordo si té el segon volum de la sèrie…) i de satisfacció de la gent (¡ja el tinc!, ja veuràs la cara que posarà quan li doni la rosa…), o potser és el PDA (public display of affection), però aquest dia sento que se m’expandeix el cor.

Feliç Sant Jordi!

L.R.

Advertisements