mapa-estat-espanyol-politic-provinciesSentiments i polisèmia

Fa temps vam acordar amb un client per a qui fèiem correcció d’estil que eliminaríem el terme Estat espanyol allà on el trobéssim i que el substituiríem per Espanya. Així va quedar establert en el llibre d’estil que vam elaborar conjuntament. Però a l’hora de la veritat ha resultat que en moltes ocasions no hem pogut aplicar aquest criteri. El cert és que hem trobat moltes excepcions i casos dubtosos. La dificultat per saber quan es podia dir “Estat” i quan no ens ha dut a fer una mica de recerca per mirar de treure’n l’entrellat.

És habitual que molts catalans es refereixin a Espanya com a “Estat espanyol”. Molts llibres d’estil de mitjans de comunicació catalans accepten les dues denominacions. Però per què no podem dir “Espanya”, de la mateixa manera que diem “Itàlia”, “França” o “les Filipines”? Per regla de tres hauríem de dir també “Estat italià”, “Estat francès” i “Estat filipí”. No? I “comunitat autònoma catalana” en lloc de “Catalunya”. I “municipi matadeperenc” en comptes de “Matadepera”.

En aquests casos, pensem, diem “Estat espanyol” perquè això ens fa sentir una mica menys espanyols: pertanyem així —ens diu el subconscient– a l’Estat espanyol, una organització política. La llei vol que en formem part, però no ho sentim com a nostre. Espanya no seria així, un país, una nació, “una unitat de destí en allò universal”, com volia Primo de Rivera, no seria una entitat mereixedora de nom propi (com Catalunya), sinó una construcció artificial, un ens que ha sorgit per raons circumstancials i que podria perfectament desaparèixer algun dia.

És incorrecte dir, en aquest context, “Estat espanyol”? No, com no ho seria dir “Estat italià” o “Estat filipí”. Però és un eufemisme, una circumlocució, una giragonsa innecessària, que no ens allunya d’Espanya el més mínim. Espanya és efectivament un estat, mot que segons el DIEC denota una “forma d’organització política caracteritzada per l’existència d’un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s’atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors”. Llegim també a la Viquipèdia que “l’article 1 de la Convenció de Montevideo de 1933 de drets i deures dels estats estableix (…) que un estat, com a subjecte jurídic internacional, ha de reunir els requisits següents: a) una població permanent, b) un territori definit, c) un govern, i d) capacitat d’establir relacions amb d’altres estats”.

Un estat és, per tant, un subjecte jurídic. Un estat no és, doncs, un govern, igual que una empresa (un altre subjecte jurídic) no és un consell d’administració. I un estat tampoc no és un territori, així com una empresa no és una nau industrial i un edifici d’oficines. Ni una població, com tampoc l’empresa no és una plantilla. L’estat és, doncs, tot això: el territori, la població i el govern; els béns mobles i immobles, els treballadors i la direcció, en el cas de l’empresa.

Però, ai, no és tan senzill. La RAE sosté que estat significa, entre moltes altres coses, “conjunt dels òrgans de govern d’un país sobirà”. És a dir que, a diferència del que fan el DIEC i la Convenció de Montevideo, identifica estat amb les institucions de poder.

En la feina amb el nostre client hem acceptat “les nacions sense estat incloses dins de l’Estat espanyol” perquè en aquest cas s’està subratllant la naturalesa jurídica d’Espanya: s’assenyala que té consideració d’estat, a diferència de les nacions que en formen part. Tot i que s’hauria pogut dir perfectament “les nacions sense estat incloses dins d’Espanya”. De fet, el mateix autor parla en un altre punt del seu text de “les nacions sense estat d’Espanya”.

Però què passa amb frases com “les relacions Estat-Generalitat”? Aquí no podem dir “les relacions Espanya-Catalunya” perquè parlaríem d’una altra cosa, de tota mena d’interaccions —polítiques, comercials, personals…— entre els dos subjectes. A què ens referim, doncs? La Generalitat és el conjunt d’òrgans de govern: el Govern pròpiament dit (poder executiu), el Parlament (poder legislatiu) i d’altres. La denominació equivalent per a Espanya és Estat? Segons la RAE sí. Llavors l’expressió seria correcta. A més, dir govern és equívoc: podria ser que estiguéssim parlant del “conjunt d’òrgans de govern”, és a dir, del Govern (poder executiu), el Congrés i el Senat (poder legislatiu) i la judicatura o poder judicial, o que ens referíssim exclusivament al poder executiu.

Vet aquí per què trobàvem tantes dificultats. Estat significa, ultra molts altres conceptes, dues coses semblants però diferents: un país i les seves institucions de poder. Així no anem enlloc. En tot cas, per intentar ordenar aquest galimaties, fem la proposta següent:

1) Dir per norma general “Espanya” quan ens referim al país.

2) Dir “Estat espanyol” o “Estat” quan ens referim explícitament a la forma d’organització política que té Espanya.

3) Dir “Estat espanyol” o “Estat” quan ens referim al conjunt d’institucions de govern (els tres poders) d’Espanya.

Un últim apunt: en tots dos casos escrivim Estat amb majúscula inicial; en el primer perquè és un sobrenom i cal assenyalar d’alguna manera que parlem d’una entitat concreta, amb nom propi, i en el segon per tradició i coherència amb termes similars (Generalitat, Parlament, Congrés…).