El sentit d’una festa

Dissabte es va fer la baixada del pi de Matadepera. Fa sis anys que la segueixo i en fa cinc que, amb el Marc Castellet, recorrem festes semblants d’arreu dels Països Catalans per documentar-nos, ell fent fotografies i jo observant i parlant amb la gent, per fer un llibre sobre el tema.

Des de bon començament el Marc i jo sabem —perquè ho hem llegit en diferents treballs, perquè ens ho han dit— que la gent assisteix a aquestes festes principalment per una qüestió d’identitat, perquè això la fa sentir lligada a un territori, a una col·lectivitat. Ho sabíem, però no ho compreníem, no ho copsàvem en tota l’extensió del seu significat. El que vull dir és que ara entenem de manera molt més profunda per què la gent (el qui ho fa) repeteix cada any un ritus aparentment anacrònic i innecessari com és tallar un arbre al bosc i dur-lo a la plaça a pes de braços, aixecar-lo també amb gran esforç i grimpar-lo o dansar al seu voltant i acabar cremant-lo o aterrant-lo.

Sabia que les persones ho fan per sentir-se part del grup, del poble, per homenatjar els seus avantpassats (encara que en alguns casos la tradició sigui recent; la intenció és el que compta). Però realment no entenia per què ho fan cada any sense excepció, caigui qui caigui. Fa un parell de setmanes un home de 78 anys m’explicava que no s’ha perdut mai la baixada de torxes de Bagà —la Fia-faia— i que la seguirà fent mentre li quedi un bri de força. Això ha fet que no hagi pogut veure-la mai des del poble, cosa que, segons diuen, és ben bonica: es dibuixa una llarga ziga-zaga de llum que va baixant des de la muntanya. Quan m’ho deia pensava que no li costaria res quedar-se a baix al menys una vegada per veure-ho. Ara entenc per què no ho fa.

Dissabte baixàvem a Matadepera el pi més gros de la nostra història: 27,5 metres de llargada, 1.990 kg de pes. No se celebrava cap aniversari que requerís un pi especialment llustrós ni hi havia —em penso— cap intenció de batre un rècord. Simplement es va triar un pi del fons d’un torrent i en treure’l estès a la carretera va resultar més gran del que semblava. És clar que els boscaters que el van talar haurien pogut retallar-lo allà mateix, o deixar-lo per fer llenya i abatre’n un altre. Però devien pensar que el destí ho havia volgut així.

Un cop a la Pedrera de l’Angelet, en carregar-se’l el jovent a l’espatlla, es va trencar una forca de les que s’usen per sostenir-lo en els descansos, i es va decidir escapçar-lo. Li van treure 1,7 metres, de manera que va quedar en 25,8, una llargada encara superior a la de cap altre pi anterior (gràcies a l’aportació de Joan Trenchs corregim aquesta informació: el pi va quedar finalment en 25 m de llargada, i no era el més llarg però sí el més pesat: era un pi blanc, espècie més pensant que les que es fan servir habitualment, pinassa o pi roig). La forca trencada es va dur a soldar a casa d’un escultor. Però es va tornar a trencar, igual que l’altra. I els portadors van haver de tornar a aixecar el pi a la manera d’abans: deixant-lo i recollint-lo del terra cada vegada. L’esforç que això requereix multiplica per molt el que cal quan el pi pot reposar a les forques en les pauses. A més, plovia i el terra estava relliscós. I feia vent i fred. Tot plegat va alentir molt la marxa. Més d’una vegada vèiem els portadors aixecar el pi i deixar-lo caure al mateix lloc, sense haver avançat ni un pam. I quan es deixava anar es feia sobtadament, amb considerable perill per a la gent.

Va anar de molt poc que no passa una desgràcia. Veia gent que porta tota la vida baixant el pi amb la cara llarga. Hi havia nervis. El portaveu donava instruccions, però la cridòria general impedia que arribessin més enllà dels primers cinc o deu metres de tronc. El pi, a més, tenia una corba marcada i si els del mig el diuen a l’espatlla, als de davant els quedava a l’alçada de la cintura. Feia de mal agafar.

Va ser una nit molt llarga. Un recorregut que se sol fer en dues hores en va trigar cinc a completar-se. I van ser cinc hores de patiment. Els que anàvem al costat de la càrrega compartíem la nostra angoixa i no descartàvem la possibilitat de deixar estar l’arbre i anar-lo a buscar l’endemà, amb forces renovades i una temperatura més alta. Però els que duien la càrrega ni s’ho van plantejaven. Cridaven “fins a la plaça!” i fins a la plaça havia de ser. Al tram final, quan les forces estaven més minvades i cada metre guanyat es feia a costa d’un gran sacrifici, vaig preguntar a un dels portadors si potser no era millor deixar-ho estar, i em va respondre que acabarien la feina petés qui petés. I petar, en aquest cas, podia tenir un sentit literal. Un altre xicot m’havia respost abans, al mateix suggeriment d’abandonar el pi, que es duria a la plaça al preu que fos. El preu, però, hauria pogut ser massa car. L’accident de fa sis anys va deixar una marca encara visible en el poble, un trauma no superat (la Germandat de Sant Sebastià ha decidit aixecar el pi amb grua des de llavors i la nova junta vol que es torni a fer a mà, però l’Ajuntament, tot i no oposar-s’hi, intenta frenar l’entusiasme). Si hi hagués hagut algun ferit, penso que la festa hauria quedat tocada per sempre.

Va ser una baixada dura, agònica. No era tant una celebració com un psicodrama. No cal repetir una experiència així, però a mi m’ha servit per sentir finalment, per interioritzar, després de sis anys, el que sabia però no comprenia: que aquest esforç col·lectiu és el que dóna personalitat i cohesió a Matadepera. Que sense la festa de Sant Sebastià (d’antiguitat imprecisa, amb formes que s’han anat alterant i àdhuc pervertint al llarg del temps, que ha perdut el seu significat original…) el poble seria diferent, més trist, més impersonal, pitjor.