Anàlisi del debat electoral a TV3

La primera impressió que ens va provocar el debat de candidats a la presidència de la Generalitat que va fer TV3 va ser d’orgull per tenir un país en el qual existeixen tantes opcions polítiques. El bipartidisme ens sembla una simplificació excessiva, un senyal de mancança. És com l'”estàs amb mi o estàs contra mi” o, en altres paraules, “o ets moro o ets cristià”. D’altra banda, però, sap greu que opcions polítiques similars no vagin juntes per qüestions probablement personals dels seus líders. A Catalunya hi ha una opció de dreta catalanista, dues de dreta espanyolista i quatre d’esquerra catalanista. El PSC és inclassificable. Podria ser esquerra catalanista, però amb obediència a un partit d’esquerra espanyolista (diem esquerra per situar-lo en algun lloc).

La segona impressió és veure els candidats com a venedors esforçats, fent el paper de comercials que intenten col·locar-te la seva mercaderia. Són allà, drets, esperant el torn, amb el temps cronometrat, i fan una mica de llàstima. Quina feina més trista i desagraïda! Aviat, però, aquesta sensació s’esvaeix i es transforma en la de ser espectadors d’un debat amb totes les lletres. És a dir, de ser partícips d’una discussió pautada, amb gestos i frases preparats, però que malgrat tot acaba prenent una deriva imprevisible i acaba exigint als interlocutors alguna cosa més que automatismes estudiats: tota la seva cultura, tot el seu coneixement de política i d’història, tota la seva capacitat d’argumentació, tota la seva habilitat per convèncer.

Vam veure Artur Mas fent un paper presidencialista, que és el que li tocava, i reorientant molt bé el debat quan s’allunyava dels temes que li interessaven. Va carregar-se d’un cop un munt d’arguments contraris en advertir de la facilitat que comporta fer-los des de l’oposició. Ens va agradar també molt Joan Herrera. Va ser molt crític amb Mas, Sánchez-Camacho i Navarro, però sense faltar-los mai al respecte, justificant sempre la seva invectiva. I en comptes d’atacar Albert Rivera, que està a les seves antípodes polítiques, va tractar de seduir-lo. El de Ciutadans, visiblement sorprès, es va posar a la defensiva, però per a nosaltres la mà estesa d’Herrera va ser un dels millors moments de la nit. També ens va sobtar Mas admetent-li al Pere Navarro que l’independentisme no era l’únic model possible per a Catalunya (però sí el més indicat ateses les circumstàncies). Donar la raó al contrincant, encara que sigui per acabar demostrant la invalidesa del seu argument, i no pretendre estar en possessió de la veritat absoluta són actituds que no se solen veure en el combat polític, però que avui, quan tothom es va tornant més i més descregut, assoleixen una gran força. Fan més versemblant el debat. En alguns instants ja no vèiem ni set venedors d’ungüents ni tan sols set homes de partit, sinó set politòlegs, set filòsofs pensant en veu alta sobre com organitzar-nos per viure millor. Insistim en què això va passar en alguns instants; en d’altres la cantarella va ser l’habitual.

Per no allargar-nos massa, us posem el nostre rànquing d’oradors. No pretenem que hi coincidiu. Hem mirat de ser objectius (de fet, l’ordre no es correspon amb les nostres preferències ideològiques), però admetem que les simpaties i antipaties que sentim poden haver influït en la valoració de cada candidat.

1. Joan Herrera (ICV)

2. Artur Mas (CiU)

3. Oriol Junqueras (ERC)

4. Alicia Sánchez-Camacho (PPC)

5. Albert Rivera (C’s)

6. Pere Navarro (PSC)

7. Alfons López-Tena (SI)

Aquestes són les nostres impressions. Ens encantaria conèixer les vostres.