El gòtic, a Barcelona, és esplendorós, magnífic, inoblidable —tant el gòtic civil com el religiós—. A través de les pedres del gòtic —tan sever, tan directe, tan autènticament senyorial—, la nostra història entra pels ulls i assenyala un fet d’importància a l’escala de l’entera àrea mediterrània. Els homes que erigiren aquestes pedres foren homes vertaders, importants, d’una humanitat absolutament respectable, que parlaren una llengua clara i precisa, reflex d’un esperit d’autenticitat i d’una inconfusible personalitat. És a través del gòtic que es comprèn la transcendència del país i de Barcelona en particular en una etapa de la història d’Europa […] La ciutat que produí, en un espai de temps determinat, el Palau Reial Major i el Tinell, la Catedral, Santa Maria del Mar, el Saló de Contractació de la Llotja, la Casa de la Ciutat i el Saló de Cent, l’església del Pi, el monestir de Pedralbes, les vuit naus de les Drassanes Reials i l’Hospital General de la Santa Creu, la part gòtica de la Diputació del General i tantes altres meravelles havia d’ésser fatalment una ciutat considerable situada al punt més tens del seu esperit i de la seva inequívoca veritat històrica i humana. ¿Podrem repetir algun dia la sensacional aventura de tornar a ésser autènticament? No hi ha altre problema.

Josep Pla, Barcelona, una discussió entranyable (1956)