Havíem pensat subscriure’ns al manifest “La cultura no és un luxe”, signat per un centenar de revistes, i reproduir-lo aquí. Però a part d’algunes discrepàncies puntuals en el redactat (s’hi parla de “descàrregues il·legals”, i fóra més exacte dir “descàrregues gratuïtes”, o “intercanvis entre usuaris”), hi ha alguna cosa que ha acabat per impedir que ens suméssim amb entusiasme al manifest.

Potser és que, davant de la gravetat de l’assumpte, ens sembla que fem curt si ens quedem només amb la cultura. La cultura no és un luxe, i tant que no, però el que està en joc no és la cultura, que ens sembla que no perilla. El que està en joc és la indústria cultural —que no és poca cosa— i també la tèxtil, la turística i la d’extracció de carbó. La medicina i l’emprenedoria. Els serveis públics i les botigues. La fusteria i l’educació. Està en joc la capacitat de subsistència de milions de persones, està en joc arribar a final de mes i està en joc passar gana. Que passis gana tu i que la passin els teus fills. No volem sonar dramàtics, però el govern escollit democràticament per una majoria de ciutadans està fent el contrari del que va dir en el seu programa electoral i això és —no té un altre nom— un cop d’estat. Un cop d’estat perpetrat pels representants legítimament escollits però que actuen il·legítimament, traint la confiança que els seus votants (a nosaltres no ens mireu) els van fer.

El que està fent el govern d’Espanya és posar un pedaç. Un pedaç pensat per solucionar una cosa a curt termini, tot i ésser conscients que agreujarà els problemes a llarg termini (no pot ser que no s’adonin que si deixen la gent al carrer no en tindran ni per consumir ni per pagar impostos). Però és que tampoc no servirà de res a curt termini. Ben al contrari. Bé, ens estem desviant…

La qüestió és que aquest és un d’aquells moments en què cal sortir dels límits que ens hem imposat en aquest espai (les lletres, la comunicació) per parlar d’una cosa molt més grossa. Ens han entrat a robar a casa. Ens ho volen prendre tot i encara esperen que els donem la raó. No els ho podem permetre. Plantem-nos. Diguem prou. Reclamem un referèndum, eleccions anticipades, la retirada de les mesures. Que els governants tinguin un mínim sentit d’estat, al menys un bri de sensatesa.

I si no el tenen, que en pateixin les conseqüències. Espolsem-nos de sobre les pors i complexos del franquisme. El poble és sobirà. Els vam escollir i els podem tombar.