La televisió és cultura?

Miro molt poc la tele. Les pantalles de l’ordinador i del mòbil em tenen absorbit, i la poca estona que no tinc els ulls clavats a aquests aparells prefereixo fer altres coses, com anar a córrer, fer-la petar amb els amics, llegir un llibre, mirar els núvols… I em sembla que no em perdo gran cosa. A la tele hi continuo mirant les notícies —tot i que sempre em queda un mal regust de boca quan acaben, i no perquè passin desgràcies, que amb això ja hi compto, sinó perquè m’enduc la sensació que no ens ho expliquen tot, i que el que sí ens diuen ens ho expliquen malament— i els partits del Barça —els que fan en obert—, que són espectacles plàstics de primera categoria —us ho diu un que fa quatre anys no imaginava un suplici més gran que estar-se noranta minuts mirant com vint-i-dos individus amb calça curta corrien darrere una pilota—.

Però l’altre dia vaig fer un descobriment. La meva mare em va recomanar un programa de cuina del Canal 33 que presenten dos xefs anglesos. No em va saber dir ni el dia ni l’hora d’emissió, de manera que vaig estudiar-me la programació del canal de cap a peus: de dilluns a diumenge i des del començament i fins al final del dia. I vaig trobar un món que desconeixia completament. Si no sou teleaddictes, no us podeu imaginar la quantitat de coses interessants que podeu veure a la tele al llarg d’una setmana. La propera, sense anar més lluny, dediquen programes als óssos, els gongs, les serps, les illes Salomó, la cuina mexicana, els elefants, la Crida, les cases ecològiques, Nova Zelanda, el viticultor Raül Bobet, el sender de Gran Recorregut dels Pirineus, el mar, la Ribera d’Ebre, la diada castellera de torn, la Xina, Miró, el Líban, Istanbul, la música sufí, Wyoming, la cuina xipriota, la comunitat pakistanesa de Barcelona, el Pakistan, Grècia, l’Àrtic, la festa dels morts, el psicòleg Rafael Santandreu, les curses de camells, la biodiversitat, el riu Colorado, el Pla d’Urgell, Islàndia, els aiguamolls de l’Empordà, els gratacels, l’Alta Ribagorça, l’olfacte, l’Everest, Malawi, Venècia, el Berguedà, la cuina de Belize, el Baix Llobregat, el riu de Montsant, el Tibet, Jordània, les illes Comores, la Segarra, la patata, la santeria, la cantant Patti Smith, Arizona, Alaska, els goril·les, els volcans de Hawai, l’Alt Camp, Goya, Jordània, el corall, Vivaldi, Vermeer, el Conte de primavera d’Eric Rohmer, els fiords noruecs, els cocodrils, el resum de l’activitat parlamentària, Guantánamo, Turandot i Lluís Llach.

Si heu arribat fins aquí, estareu d’acord amb mi que és injust anomenar la tele “la caixa tonta”. Com a mitjà de comunicació té unes possibilitats il·limitades. Segur que entre els documentals i reportatges citats n’hi ha d’antiquats, de millorables i de francament dolents. I de totxos. Però segur que també n’hi ha de bons i d’extraordinaris. Ja tinc ganes de posar-me malalt (només unes dècimes de febre) per passar-me unes quantes hores empassant-me un programa rere l’altre.

Per cert, no he trobat el dels cuiners anglesos…

L. R.