Una investigació etimològica

Quan feia primer o segon de BUP, el professor de llatí ens va explicar que el nom de Romania venia de Roma. A mi em resultava xocant que una ciutat que està a la riba oest d’Itàlia hagués donat nom a un país de l’Europa de l’Est, que es troba a quasi 1.000 km de distància en línia recta. Si algun país s’havia de dir així, em semblava, era Itàlia. Li vaig preguntar al professor per què s’havia produït aquesta translació de nom a tan llarga distància i em va respondre que ja ho aniria descobrint durant el curs. Evidentment, tirava pilotes fora perquè no en sabia la resposta. Però mai em vaig prendre la molèstia de buscar-ho… Fins ara.

Si sabeu una mica d’història, molts n’haureu deduït la raó. Efectivament, l’actual Romania formava part del que llavors s’anomenava Romània, la part oriental de l’Imperi Romà. Aquest domini va durar del segle II al V. El fet que, amb els anys, aquesta regió es mantingués fortament romanitzada mentre altres zones veïnes queien sota l’influx dels eslaus, va ajudar a determinar que el país acabés dient-se com es diu.

Aquest estiu vaig ser a Kosovo i em va cridar l’atenció que als gitanos els diguessin roma. Vaig pensar que aquest nom devia tenir una connexió clara amb el tema que ens ocupa. Els gitanos van arribar als Balcans al segle XIII, procedents de l’índia. A part dels 75.000 que hi ha al Brasil, la majoria viuen a l’Est d’Europa: n’hi ha 300.000 a Hongria i 300.000 més repartits entre la República Txeca i Eslovàquia, 170.000 a Bulgària i 150.000 a Romania (s’estima que a Kosovo n’hi ha entre 35.000 i 40.000). Tot indica que és a Romania i als seus rodals on se’ls devia començar a conèixer com a roma, i a la seva llengua, com a romaní. Però no és així.

Els experts asseguren que roma ve del mot gitano rom, que vol dir “home”. Gitano, per cert, ve d’egiptano, igual com l’anglès gypsy ve d’egyptian, tot i que l’origen d’aquest poble, com hem dit, no se situa al nordest d’Àfrica, sinó al continent asiàtic. Es tracta d’un error d’apreciació. Els veiem tots morens, i quan es tracta dels altres no ens ve d’un pam.

Finalment, sospitava que els dos significats de romaní estaven relacionats. Però també en això estava equivocat. La planta aromàtica tan típica del nostre país, on també és coneguda com a romer, és present a tot el sud d’Europa, el nord d’Àfrica i l’oest d’Àsia, territoris, tots ells, vinculats d’una manera o altra amb la civilització romana i amb el poble gitano. Però resulta que romaní no ve de la llengua romaní. I si ve del llatí (que no és segur) tampoc no ve del nom de la ciutat eterna ni del seu suposat fundador, Ròmul. El nom científic de la planta, Rosmarinus officinalis, podria procedir de ros (rosada) i marinus (marina).

Tot i que podria ser que l’origen del mot fos grec. La seva construcció seria, en aquest cas, rhops (matissar), myrinos (aromàtic). Officinalis, per la seva banda, sí que és llatí. Significa “de l’oficina” i denota que la planta tenia un ús medicinal: que s’usava a les oficines de farmàcia.