Cartells electoralsAnàlisi de la campanya electoral del 22M

Ja estem en campanya. Costa de dir, perquè portem tres mesos sentint i veient pertot cartells electorals, declaracions, debats, inauguracions i tota mena de crits d’atenció dels candidats a alcaldes dels 947 municipis de Catalunya (bé, cadascú dels seus i tots dels de Barcelona).

Recentment Contents va fer un petit encàrrec per a un partit polític i vam tenir ocasió d’estudiar i reflexionar sobre les necessitats de comunicació d’aquest tipus d’organitzacions. La tasca és complexa i apassionant. No només cal buscar un eslògan, dissenyar un cartell i rodar un espot televisiu, sinó que cal planificar un calendari d’intervencions: on i quan parlarà el candidat, i de què ho farà. I com. Cal estudiar el seu vestuari, el maquillatge, el pentinat, el gest, el grau d’obertura de la comissura dels llavis. Cal preveure la posició que ocuparan els membres de l’equip tant en les imatges promocionals com en els mítings. S’ha d’estudiar detingudament el programa: quins punts es toquen, en quin ordre, amb quin to. S’ha d’estar a les xarxes socials: tenir un blog que animi la gent a participar, a preguntar, a queixar-se, fer treure fum al Facebook i al Twitter. Fer vídeos virals, però que no siguin de pa sucat amb oli. Decidir en quins mitjans anunciar-se, i tenir en compte els condicionants que imposa la Junta Electoral Central i les pròpies limitacions pressupostàries. Decidir si respondre els atacs dels contraris amb indignació o amb menyspreu, si fer una campanya basada en les nostres propostes o en les mancances i errors dels nostres contrincants… En fi, no acabaríem.

El cas és que pensàvem que aquest cop estaríem més preparats per decidir què votàvem i, noi, no hi ha manera. A la televisió un candidat tira la caballeria sobre el seu principal oponent, que fuig d’estudi treient un altre tema en el qual és el primer el que aparentment no ho ha fet gens bé. A casa ens arriben els fullets dels diferents partits i si no veiéssim les sigles se’ns faria molt difícil esbrinar quin és de qui. Els cartells, sembla que els hagi fet tots la mateixa agència de publicitat: primers plans dels candidats fons blancs o d’un altre color llis i lemes molt curts que no diuen pràcticament res.

Agafem el cas de Palamós, un lloc en el que vam fer la foto que encapçala aquest article i on no coneixem personalment cap dels candidats. D’esquerra a dreta (del cartell, no de l’espectre ideològic dels partits), ens surt primer Convergència i Unió. “El canvi en positiu” diu el cartell. Ho trobem poc encertat. La idea del canvi s’ha fet servir fins a la sacietat i tots sabem que canviar de vegades significa sortir del foc per caure a la brasa. “…en positiu” remarca. Sí, és clar, només faltaria.

Esquerra Republicana de Catalunya diu que aportarà “Aire fresc”. A l’Ajuntament de Palamós potser sí, però a molts altres consistoris i a la Generalitat de Catalunya ja han tingut ocasió de demostrar com treballen (si ho han fet bé o malament ho deixem al judici de cadascú). I n’hi ha prou amb aquesta idea per decantar el vot? Tornem a la idea del canvi. Canviar per canviar és una ximpleria. O potser volen dir que ara els toca a ells asseure’s a la poltrona?

Continuem l’anàlisi amb Entesa. Aquesta formació diu: “Allò de sempre… o Entesa”. El que venen a dir és que els que es proposen com a alternativa són tots iguals… menys ells, que són el canvi real. No han previst que, a aquestes altures, la credulitat del votant és cada cop més escassa. A més, tampoc diu en què es diferencia aquest partit de tots els anteriors.

Acabem amb el Partit dels Socialistes de Catalunya (de partits que es presenten a la població empordanesa n’hi ha més; ens hem limitat als que apareixen en aquesta valla, que pels objectius d’aquest article ja ens serveixen). “Fets i futur”: és l’únic lema que parla d’alguna manera del programa (del passat i de l’actual). Però ho fa d’una manera tan sintètica, tan abstracta, tan sublimada, que no acaba siginificant res. Alguns ho veuran com una constatació de feina ben feta i una promesa de temps encara millors, i a altres els semblarà més aviat una amenaça.

L’avantatge que tenen tots aquests cartells és que si els que hi surten arriben a manar, o encara que es quedin a l’oposició, ningú els podrà demanar comptes. Les promeses que fan són tan ambigües, tan etèries, que no els podrem retreure res. L’inconvenient, però, és que tots passsem per davant d’aquests cartells sense immutar-nos, deixant anar, com a molt, una petita ganyota, quasi inconscient, de fàstic.

P.D.: Un fet curiós: ningú no usa la paraula “vota”, que fa uns anys era omnipresent. I vosaltres, estimats lectors, hi ha algun lema que us agradi o desagradi especialment? Algun cartell que trobeu més aconseguit que altres? Algun espot que penseu que farà més mal que bé al partit que el paga?

Actualització:

Després d’escriure aquest article, un dels autors surt al carrer, al seu poble, i constata una triple coincidència en els cartells electorals. CiU presenta l’esglògan “Il·lusió per Matadepera”, ERC diu “Sumem il·lusions”, i Matadepera Oberta ofereix “Il·lusió i experiència al servei del poble”. Un desastre. Bé, almenys sabem que no estan conxorxats, perquè si ho estiguessin s’haurien posat d’acord per no trepitjar-se.