Fa dies que meditem com enfocar l’article sobre el lingüista Joan Solà i Cortassa (Bell-lloc d’Urgell, 1940 – Barcelona, 2010), mort el passat 27 d’octubre a causa d’un càncer. Hem optat per centrar-nos en dues qüestions: què va fer i què pensava.

Respecte a la primera, era doctor en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i tenia un màster en Lingüística General a la Universitat de Reading (Gran Bretanya). Era especialista en sintaxi i era seguidor de les teories generativistes del lingüista nord-americà Noam Chomsky. Va ser director del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on va exercir de professor des del 1965.

Va escriure una quarantena de llibres sobre sintaxi, història de la llengua, lèxic, puntuació, tipografia i bibliografia, entre altres matèries. El darrer, Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (La Magrana, 2009), recull els articles que va publicar al diari Avui entre el 1998 i el 2008.

Va dirigir la sèrie Manuals de Llengua Catalana d’Enciclopèdia Catalana i l’obra col·lectiva Gramàtica del català contemporani (2002). Aquell any començà a treballar també, amb Jordi Mir, en l’obra col·lectiva Obres completes de Pompeu Fabra. Amb Antoni M. Badia Margarit, va dirigir Joan Coromines, vida y obra (2008). Actualmente treballava en un projecte de web anomenat Els sons del català i en una nova edició de la traducció de Carles Riba de l’Odissea.

La Generalitat va concedir a Joan Solà la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic i tecnològic el 2003 i la Creu de Sant Jordi el 2005. El 2009, el filòleg va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’Òmnium Cultural, va ser elegit vice-president de l’Institut d’Estudis Catalans i va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Lleida.

I pel que fa a la segona qüestió esmentada al principi, recollim aquí algunes de les opinions del mestre, l’obra del qual ha estat equiparada pels entesos amb les de Fabra i de Coromines:

“Ens hem de plantejar seriosament qui som, què volem ser, cap on anem i com ho hem d’aconseguir. Des de la transició observo que els polítics esquiven de plantejar-se les coses amb realisme. I llancen aquella frase que a mi em produeix una revolució interna, que és que aquí hi ha pau lingüística. Aquí, senyors, no hi ha pau lingüística; aquí el que hi ha és una part de la societat que viu precisament angoixada per la lingüística, i els altres no tenen aquesta angoixa perquè nosaltres cedim.”
Entrevista a VilaWeb, 9 de juny del 2009

“Em refereixo també a l’actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s’ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.”
La paraula, discurs al Parlament de Catalunya, 1 de juliol del 2009

“Estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.”
Adéu-siau i gràcies!, columna “Parlem-ne”, diari Avui, dijous 21 d’octubre del 2010

Advertisements